18. Qüestió d'elegància

A aquelles alçades de la pel·lícula, la Nina ho sabia tot sobre Ermessenda de Carcassona, la dona que sortia al quadre de Quim Hereu, per descomptat va anar a visitar el sepulcre romànic d'Ermessenda a la catedral construït per ordre de Pere el Cerimoniós. 

També sabia qui era la persona que havia comprat el quadre, on vivia, a què es dedicava... Estava ofuscada amb la idea de tornar el quadre, no se'l volia quedar, no podia quedar-se'l! S'havia imaginat el moment "trucada de porta" a casa del senyor Lluís de totes les maneres. 

- Ding dong! Un dia l'obria una senyora gran que semblava la dona d'en Lluís, un altre dia en Lluís mateix amb demència, l'altre dia li obria la porta el seu fill carregat de néts al darrere. I què els diria? Com començaria la conversa? -Si miri, jo tinc un quadre que el seu pare va regalar a una meva amiga que m'ha deixat en testament un local impressionant a la plaça Independència... -Mare meva, em tancaran la porta als nassos! Finalment, la Nina va decidir oblidar-se per una estona de tantes preocupacions i decisions i anar a mirar roba. 

Li encantava anar a comprar tota sola. De sobte va recordar la conversa que un dia va tenir amb la Maria. 

-No Maria, no m'agrada anar de compres amb les amigues: 

-Amb algunes ens agrada tot el mateix, es compren la peça que més m'agrada de la botiga i s'excusen dient: "Espero que no t'importi, a més tampoc ens veiem tant oi? I si coincidim, podríem trucar-nos abans de marxar i ja està... 

-Hi ha altres amigues que tot ho troben car. Tant li fa la qualitat, el disseny, d'on provingui la roba, només giren l'etiqueta. M'acaben l'entusiasme! 

-I llavors hi ha les amigues fascinades per la moda, a aquestes els demano consell. Aquestes amigues consentides i segures d'elles mateixes. M'encanten, però anar amb elles és deixar d'existir. Monopolitzen l'atenció dels dependents que les flairen d'una hora lluny i que deixen de treure't la roba que m'escau i només pensen amb la que els quedarà bé a elles... 

Solució; anar de compres tota sola. Recordant la conversa amb la Maria va arribar sense adonar-se'n al Despiral, aquell petit univers gironí que li recorda a qualsevol de les botigues de Le Marais. Una bossa tipus bombonera li acabava de robar el cor.