20. Lluís Amat Jr.

Ella i quadre cap a Barcelona, el fill d'en Lluís, que es deia igual que el seu pare, l'havia convidat a casa seva. Era molt complicat per ell desplaçar-se fins a Girona. Feia tres anys que en Lluís cuidava del seu pare, no l'havia volgut portar a cap residencia malgrat les recomanacions del metge i les pressions de la seva dona, l'Anna, una senyora amb una classe impressionant per fora, diem que tota es quedava a la superfície. En Lluís li passa la ubicació per WhatsApp, un pis a la plaça d'Adriano així que la Nina arriba a Barcelona, va directe al Jaime Beristain a esmorzar. Una decoració eclèctica, el súmmum del refinament, mentre fa el cafè no pot evitar escoltar la conversa de la taula del costat, parlen de marques de rellotges i d'unes xifres impressionants, entén que són rellotgers que vénen d'una fira de Suïssa i que posen en comú els seus coneixements, entremig parlen de les seves dones, dels seus fills, se'ls veu educats, elegants i bastant guapos la veritat. Això ajuda a distreure els nervis de la Nina... 

-Taxi si us plau! Està a punt d'arribar quan un noi obre la porta del taxi, la mira, aixeca les celles i s'asseu. 
-Perdoni...Va! No em barallaré pas per això... Gira per Aragó i va a la parada a buscar-ne una altra carregada amb el quadre de l'Ermessenda. Ja ha arribat a l'edifici de la família Amat. Quina entrada tan bonica, saluda al porter . Dintre seu pensa...com m'agradaria que cada matí em digués el porter: Que passi un bon dia Nina!
 -Endavant Nina, passa sisplau. 
-Quina casa més bonica que té. Era la primera vegada que la Nina veia un senyor tan elegant, altíssim, semblava sortit d'un aparador de Savile Row, la polidesa d'aquell home era impressionant. Era impossible que el seu interior, conviccions, creences, ideologia no casessin amb aquell segell personal, amb aquell "porte" exterior, la seva forma de vestir traspuava la seva filosofia de vida, i per res semblava presumptuós. Realment, la identificació del convenciment personal i el posat extern, era evident, la Nina en va tenir prou amb una conversa d'uns vint minuts... En Lluís, era, pensava i actuava de la mateixa manera. Creença i vida formaven un vincle totalment unit. Aquell home havia conquerit l'elegància, era una manifestació no dels diners sinó de la seva riquesa interior. -El quadre es teu Nina, no t'he demanat que vinguessis per tornar-me'l. Volia que el meu pare et conegués. Ja veus que semblantment, no hi és, però et veu i et sent. També vull presentar-te al meu fill Mateu, és un artista, pinta uns quadres impressionants plens de realisme, aquest quadre de l'Ermessenda el fascinarà. Se sent la porta de l'entrada, una veu alegre diu: Pare, avui berenarem una Pavlova!