24. Comencem pels peus!

-Núria, el Mateu em vol presentar la seva mare. Ja saps que al seu pare el vaig conèixer el dia que vaig anar a Barcelona a portar el quadre d'en Quim Hereu, però a la seva mare, encara no la conec. En Mateu me n'ha parlat molt de la Genoveva, es veu que és una persona molt elegant, guapa que es cuida moltíssim. Pot ser, la seva preocupació per la imatge és una mica excesiva...Em va deixar anar un dia. I si el seu propi fill em diu això, vol dir que ja puc pensar bé el que em poso. Últimament amb tot l'embolic del cafè Gran Via he abandonat una mica la cura per les meves coses personals... Mira per exemple com tinc aquesta bossa, l'acabo de desar arrugada a terra, està bruta i podria passar perfectament per una motxilla d'esport. I les sabates? Em penso que no en tinc cap que no estiguin destalonades o pelades. Si a meva elegància ha de dependre d'ells, la meva situació és greu. Ahir vaig començar a ordenar l'armari de manera dràstica i ho hauria llençat tot. -Tranquil·la Nina, resumint; no saps què posar-te oi? El que ens passa a totes quan hem de conèixer a la sogra, ni més ni menys. -Tenia acumulació de roba lletja, corrent i marró, vaig començar a tirar jersei, jaquetes i faldilles que semblaven de " Sonrisas y lágrimas". Ara mateix tinc els penjadors de l'armari buits. Les dues germanes es planten davant de l'armari. -Nina, no t'ha quedat buit encara... Mira aquesta camisa rosa clar, aquesta faldilla beige, aquesta rebeca verda aigua... Aquest serà el punt de partida. Primer de tot, anirem a Freixa a buscar unes sabates que et donin el toc a aquesta camisa rosa i la faldilla beige... -Núria, reconec que en els últims mesos, he buscat només la comoditat les vint-i-quatre hores del dia, he acabat esclavitzada a les vambes, el nailon, els texans i les camisetes de cotó. La Nina està escrivint alguna cosa en un post it que enganxa a la porta interior de l'armari. Diu així: "Nina, no et deixis seduir per res que no sigui de qualitat" Mai més.