14.El ritme de les coses

Quan la Nina va obrir la persiana amb penes i treballs de l'antic Cafè Gran Via, li va caure l'ànima als peus. La façana ja augurava que l'edifici estava envellit i deteriorat, però la barra de fusta, encara que vella i gastada, hi deixava una mena d'esperança, alguna espurna de l'esplendor que algun dia va tenir el cafè. A l'interior el guix de les parets no havia resistit les humitats, tot era d'una tonalitat d'entre grisos, des del terra fins el sostre. No hi havia clients, ni convidats que hi donessin cap punt de llum. Restava immòbil, no hi havia cap soroll que alterés el ritme de les coses. Quedava clar que en el cas que algú remuntes tot allò, ho tindria molt difícil. La Nina va anar inspeccionant el local, es va posar darrere la barra de despatxar, tot i que va veure unes tasses no les va agafar, però va fer el gest infantil i de joc simbòlic de servir-la a un client imaginari. -Un cafè? El diari d'avui senyor Balmanya? Pot ser surt el seu fill, ahir el Barça va jugar molt bé! I si aquell joc, deixés de ser un joc algun dia...? La Nina va sortir de darrera la barra, va seguir la seva intuïció pujant per una escala estreta que la va conduir a una porta tancada. Va remenar el clauer i en va treure una clau que semblava encaixar amb el pany. Va obrir la porta acompanyada d'un xerric. Era el pis de dalt. Aquells terres hidràulics si que eren autèntics i la van remetre a la quintaessencia que la transcendència, quina preciositat va pensar. Al pis que vivia actualment, el de la galeria Bells Oficis també podia gaudir cada dia d'aquells terres, però aquests eren encara més bells. Els armaris de la cuina estaven plens de trastos, els de les habitacions atapeïts de llençols, roba de casa, caixes plenes de papers, quadres i retrats estintolats a les parets, coses i més coses. El cos de la Nina necessitava aire fresc, estava confús... Va baixar les escales de dues en dues i va sortir a la plaça a respirar i a fer fora la melancolia.