10. Tenir cura

De l'hospital de Sta. Caterina, la Maria va passar al centre per a la gent gran de

 Maria Gay. El geriàtric fundat per les religioses de St. Josep ofereix un centre

 de dia i una residencia. Allà la Maria estaria ben cuidada, rebria totes

 les atencions necessàries, companyia, cures mèdiques i personals. La Nina

 coneixia molt bé el centre, hi havia anat moltes vegades a fer companyia a

 malalts, jugaven a cartes, conversaven... Allà hi havia passat els seus últims

 dies la germana Farners, una religiosa mestra de l'escola de la Nina quan era

 petita. Quan la Nina va entrar per fer la visita a la Maria, va recordar

 perfectament l'última conversa que havia tingut amb la seva mestra. 

-Ai germana Farners, vostè segur que no n'és tant de presumida com jo. De 

vegades penso que fins i tot en sóc massa...

- Va dir la Nina. -Cadascú amb el seu esperit, li respon la germana. 

A la Nina li encanta aquella resposta, la deixa tan tranquil·la, plena d'aquella

 sensació de pau interior, ho ha dit una de les persones que més admira, 

això..."cadascú amb el seu esperit". I ja està, a preocupar-se d'una altra cosa! 

Germana, perquè no m'explica com va voler fer-se germana? –li diu la Nina. 

Amb un fil de veu, la germana Farners comença a relatar la seva vida..."Era la

 petita de tres germans, el pare va marxar al front, el van matar allà. 

La meva mare va quedar vídua molt jove amb tres fills, 

en Modest que es deia com el

 pare, la Carme i jo. Davant de casa meva hi havia les "hermanes" de Sant

 Josep, jo les veia cada dia cuidar els malalts amb aquell amor als ulls. Un dia

 quan devia tenir dotze anys, li vaig dir a la mare que volia ser "hermana". 

La mare em va dir que si de seguida i vaig començar a ajudar-les amb la 

condició que em va posar; t'hi deixo anar sempre i quan no els donis problemes

 i facis sempre el que et digui la mare superiora. La Nina en aquell moment va

 pensar que la germana Farners devia saber obeir amb els llavis, amb el cor i 

amb la ment. -Vaig anar aprenent, jo sempre feia el que em deien. Llavors em 

van dir que en lloc de cuidar malalts em veien a l'ensenyança, i va ser quan vaig

 fer de mestra a l'escola. La Nina recordava aquells moments asseguda a classe,

 com la germana s'escapava a les tardes per passejar pel poble i parlar amb 

tothom que podia, regalar les aquarel·les que ella mateixa pintava amb colors 

roses, liles... Precioses! Deia que havien de ser d'aquells colors perquè eren els 

colors del cap vespre, un dels moments més bonics del dia, on l'acabem de

 contemplar, en donem gràcies i reposem fins l'endemà. Ara a la Nina li tocava 

fer costat a una altra amiga, la Maria. Fins ara havien compartit molts moments

 feliços, i ara tocava compartir el sofriment, el silenci, el consol. Potser sobraven

 les paraules, però quedava molt d'afecte i estaven preparades per afrontar-ho.