12. Un blanc lluminós

La Nina va haver de suportar els judicis de la situació per part dels que no la coneixien de res, però el més dur... Per part dels seus. Al mas, els pares estaven enutjats i no entenien com la senyora Maria havia deixat una part de l'herència tan important a la seva filla Nina. La seva mare no deixava de repetir: - Jo amb tot això Nina, hi veig "bruixes" A la Nina se li plantejava un problema difícil, buscava solucions, no les trobava, no sabia què decidir, donava voltes a les mateixes idees com les gallines que corrien al corral del mas. Tenia una lluita interna i un desig que les coses no haguessin anat com havien anat. Però la mateixa passió que sentia la Nina per trobar el bé i fer el bé com sempre, li va imposar una certa esperança i d'alguna manera li estava ordenant la ment. El camí ja estava fet, era una realitat que l'amistat sincera que havia tingut amb la Maria, els camins fets no es poden desfer, ni fer dues vegades. -Tinc un caràcter fort i ferm es repetia la Nina, per tant, m'he de preguntar exactament on sóc, quins són els fets, què és irreparable i amb tot, seguir cap al futur. És evident que el pis de la plaça Independència i l'antic cafè Gran Via són meus gràcies a la senyora Maria, he obrat amb rectitud d'intenció en tot moment, per sort, en Narcís, el fill de la Maria ha acceptat la voluntat de la seva mare. És irreparable que la Maria ha mort, però encara sento els seus bons consells, he de mirar cap al futur i confiar en les meves decisions a partir d'ara. El primer que he de fer? Fer fora la tristesa, tinc clar que és una mala aliada, em paralitza, i no ho puc ni vull estar. La Nina va mirar al cel i... Estava nevant! L'endemà al matí, es va llevar i va veure que la neu va cobrir el mas i els camps d'un blanc lluminós i es va endur tota la grisor que havia sentit aquells dies.