8. El joc de l'educació

Ni el seu fill, ni els seus néts, ni els seus nebots, estaven amb la Maria a 

l'hospital. La Nina havia demanat dos dies per assumptes personals i no es 

movia del seu costat. El cos de la Maria estava obstinat a desobeir-la. No estava 

acostumada que l'ordre del món no coincidís amb els seus desitjos. A poc a poc, 

li venia l'ansietat, por de menjar, angoixa per com viuria a partir d'ara. La Nina 

sense voler, s'havia convertit en el pas dels dies en la seva protegida, la seva 

preferida. Va arribar el dia de Nadal, els familiars de la Maria eren fora, a 

esquiar, cada any ho feien per aquelles dates. Tenien compromisos socials, 

hotels lligats des de feia mesos. La Maria va veure al seu fill gran tan nerviós 

que li va dir que marxés, que estaria perfecte amb la Jovita, la senyora que la 

cuidava, i la Nina. Ella, que fins i tot li planxava al seu fill els pijames abans 

d'anar a dormir, que li havia concedit tots els seus capricis, es sentia 

abandonada i l'envaïa un sentiment de no haver-ho fet bé com a mare. 

Pensava que coneixia les regles del joc de l'educació, 

però estava clar que havia perdut la partida.

En Narcís, el seu fill únic, era un bon professional del món de les 

càrnies per aquest costat, la Maria sabia que no havia escatimat esforços ni 

recursos per procurar un bon expedient acadèmic, però en la part de l'educació 

afectiva, pot ser el fet que fos fill únic, que malgrat els intents i avortaments 

involuntaris per tenir més fills i no haver pogut donar més germans a en Narcís 

ni a en Narcís pare, havien fet que la Maria el protegís massa. 

La por de perdre'l també a ell, 

que li passés alguna cosa, que ho tingués tot, que no patís, 

d'amagar-li els sofriments i preocupacions familiars, com quan van perdre la 

fàbrica pel canvi de testament inesperat de l'avi. No era només que no estesin al 

seu costat en aquells moments d'ingrés hospitalari, era aquella suficiència que 

tenia, com tractava a la seva dona, com s'acostava a les persones per interès... 

Sempre ho havia aconseguit tot a la primera quan era petit i ara també de gran. 

Les persones o li feien servei, o les deixava de banda. 

S'estava forjant una biografia 

de campionat. Organitzava la seva vida com si els altres no existissin. 

Els capricis concedits des de que era petit, l'havien convertit en un tirà que no 

coneixia l'autocontrol mínim i necessari. No era ni un bon marit, ni un bon cap a 

la feina. Podríem dir que feia una certa por. Aquella por que fan les persones 

que mai saps com reaccionaran, ni el que sortirà de la seva boca, una 

alabança?, un retret mal dirigit?